CREURE ÉS CREAR. El mantra de Teatre i Consciència per a afrontar el Covid-19

“Si preveus el sentiment de cada possible vivència de la teva vida, no hi haurà espai perquè passi alguna cosa nova, perquè estaràs contemplant la teva vida encarant el passat en lloc del futur. És la conjuntura en la qual l’ànima s’allibera o s’enfonsa en la inconsciència. Aprendràs a alliberar la teva energia en forma d’emocions i, per tant, a tancar el buit entre qui aparentes ser i qui ets. I en darrer lloc, et tornaràs transparent. Quan qui aparentes ser és qui ets realment, és quan ets lliure de veritat”

Joe Dispenza “Deixa de ser tu”

Arran de la crisi que està provocant el Coronavirus, aquest article que vaig escriure fa ja uns anys per al meu estimat Marcos Ribera, em recorda el necessari que és rememorar el poder de l’ART per a revisar els nostres patrons de comportament i sistemes de creences i accedir a una via d’autoconeixement encara major, més profunda si cap, a través del nostre canal creatiu. Espero us ressoni i us motivi a col·laborar i a reflexionar sobre com encarar aquest nou i desconegut MOMENT.

Des de la meva carrera com a artista, CREURE ve de les experiències que se sintonitzen en els llocs del no saber, en el desconegut, en el que Peter Brook (consagrat director de teatre) denomina el “espai buit”. Creus perquè t’atreveixes a saltar fora de l’espai conegut, la teva zona de confort, el “patró”, és a dir, tot el conjunt de creences, conceptes, suposats morals que vam absorbir del nostre entorn, i que ens fan viure des d’una posició assumida i obedient. O dit d’una altra manera, creus quan t’alliberes de lligams (prosperitat, riqueses, èxit, comoditat, confort, seguretat) i comences a peregrinar en el desconegut (terror, perills, monstres, inferns, bruixes, territori hostil) per a anar en cerca de la Veritat.

“Sigues el canvi que vols veure en el món”  

Mahatma Ghandi

Per a explorar i indagar sobre els ponts entre aquests dos terrenys tan polaritzats en la nostra ment dual occidental, els Artistes manegem una eina formidable: La imaginació. Com si es tractés d’exercitar un múscul, el més representatiu del desenvolupament de la nostra part dreta del cervell, practicar la imaginació, des de la mirada d’un nen lliure, fantasiós i juganer, ens permet entrar i sortir de realitats múltiples, convertint-nos en tota mena d’éssers, atrevint-nos a sentir emocions que no ens atreviríem a viure en la nostra pròpia vida “coneguda”.

Eduardo Monteiro ens parla d’una Posició assumida, que és la que reprodueixes mecànicament perquè te l’han transmès i te l’has cregut sense qüestionar-la, i la Posició convergent, la que apunta on vull anar, la que em permet realitzar-me i aconseguir els meus desitjos més profunds. Per a això haig de posicionar-me en la consciència, aquest lloc que transcendeix la ment purament mecanicista i animal, i ens catapulta en ser espiritual, viu, creador, amorós, lliure. I per a això, és imprescindible adquirir una disciplina personal impecable, conrear i nodrir diàriament el nostre centre espiritual, així com cuidar el teu cos i envoltar-te d’estímuls que activin sensacions i emocions plaents que optimitzin la proactivitat i l’assertivitat. Tot això, sens dubte, ajuda a mantenir fort el nostre sistema immune

Arran de la crisi del Coronavirus, aquest article em recorda el necessari que és rememorar el poder de l’ART.

Des d’aquesta LLIBERTAT, que no és una altra cosa que assumir la teva responsabilitat com a ésser humà per a dur a terme el teu propòsit de vida amb consciència plena, des d’una ÈTICA personal que alineï el teu desig, el teu pensament, les teves emocions i les teves accions, és des d’on podem començar a CREAR cada situació, cada moment, cada relació, en coherència amb els qui som, amb la nostra Veritat, amb el nostre cor.

Sona bonic, veritat? S’escriuen milers de llibres que ens parlen d’això, i tots volem aquesta anhelada “il·luminació” que ens permetrà ser feliços, tenir relacions funcionals i cuidar el nostre entorn. Ens realitzarem i viurem en plenitud. Tocarem l’anhelat “èxit”. La següent qüestió, llavors, és: “dóna’m la fórmula, digues-me quins són els passos per a arribar a aquest lloc, però els fàcils i ràpids, els que no deixen cicatriu. Ah! I que no em faci perdre molt de temps ni diners. I sobretot, que no em qüestioni les meves rutines i la meva vida tal com la tinc muntada, que m’ha costat molt tenir-ho tot baix control”. En realitat, volem tornar on estàvem, però sent més feliços. Només ho maquillem.

Sí, hi ha un camí per a arribar aquí. Però no és un camí conegut, ni molt menys fàcil. Ni tan sols imaginat. És el camí del “no saber”, del “viatge del pelegrí”. Qui desitja amb totes les seves forces ser lliure, obrir el cor i sentir que totes les possibilitats estan al seu abast, sap que ha de trencar amb tot el sistema de creences que ha inserit en el “programari” del pensament inconscient, i que ha materialitzat en hàbits de comportament, patrons adquirits en el passat que perduren en el temps, sortint a l’exterior en forma d’impulsos automatitzats. Un autòmat no està viu. Un ésser humà sí. I és imprevisible. Cal encendre la llum on hi havia foscor per a saber qui som realment i que desitgem finalment. És un camí al qual jo dic “descodificació”, un “reset”, per a tornar a escriure el nostre camí, i al final, la nostra destinació. I també és el camí per a transcendir les emocions reprimides que ens han deixat clavats en el rancor i el dolor no viscut, per tant el sofriment. Per a alliberar el sofriment cal alliberar aquestes emocions, aquests pensaments estancats i obsolets que ens han momificat, vampiritzat, congelat en el temps.

Tots volem aquesta anhelada “il·luminació” que ens permeti ser feliços, tenir relacions funcionals i cuidar el nostre entorn.

Llavors, alliberats de les nostres cuirasses, les nostres màscares, els nostres fantasmes, ens quedem buits? Si, aquí comença tot en realitat. És el que en termes gestàltics es denomina “el buit fèrtil”.

CREURE és una cosa intangible… i poderós. Com parem esment plena a allò que volem que ocorri? Amb desig. Amb determinació. Amb coratge. Amb fam de transformar els pensaments que ens fan anticipar el que encara està per venir, activant la presència en el ser aquí i ara, fugint de l’obvi, verbalitzant discursos coherents amb el que volem ser, i el que volem veure. Parant atenció.

CREAR és una cosa tangible… i profunda: Com materialitzar aquests desitjos? Amb la força de la voluntat. Escoltant activament, sentint-ho, vivint-ho. Canviant la teva “Posició”. Prenent consciència de la posició amb la qual reprodueixes el que no vols crear. Prenent consciència de la posició amb la qual produeixes el que sí que tries crear. Sortint al món. Regalant la teva humanitat. Sent l’autor de la teva història. Accionant.

CREURE ÉS CREAR. Creure és SABER que hi ha alguna cosa més aquí fora.

I si saps…

Quines ACCIONS duràs a terme per a materialitzar-ho en el ja conegut?

Quant CORATGE estàs disposat/da a tenir per a transitar les teves ferides i convertir-les en un do?

Què faràs perquè els teus dons i talents beneficiïn a altres éssers humans, a la comunitat, al planeta?

QUÈ APORTARÀS TU?