Des d’Espai Philae, volem fer-nos ressó d’aquest article de l’acadèmic, escriptor i gestor cultural Isaias Fanlo publicat a la Revista Núvol el passat 2/2/2021. Ens sembla absolutament necessari compartir la seva reflexió i la denúncia de la situació insostenible de la cultura en el nostre entorn proper.

Podeu llegir l’article original en català al següent enllaç: https://www.nuvol.com/llibres/assaig/la-cultura-es-un-luxe-151166.

Tan sols a efectes de facilitar-vos-en la lectura, el transcrivim íntegrament a continuació.

La cultura és un luxe

per Isaias Fanlo

No ho hauria de ser, però desenganyem-nos: és així. En aquest país, tant fer cultura com tenir-hi accés són un luxe que una gran part de la població no es pot permetre. I més enllà d’algun gest simbòlic i innocu, no sembla que hi hagi voluntat de solucionar el que, penso, és un dels grans problemes que té la nostra societat. Ho he dit en altres ocasions, però penso que cal insistir-hi tants cops com calgui: un país sense cultura és una terra erma i insubstancial.

La gran ironia és que, el passat mes de setembre, el Govern va declarar la cultura un “bé essencial”. Un bé essencial! I què ha representat, en termes pràctics, aquesta declaració tan pomposa? Bàsicament, res. Tot plegat ha estat un gest buit: Catalunya continua tenint un pressupost ínfim (infame) per a la cultura: no arriba a l’1%, mentre que l’estàndard europeu ronda entre el 2 i el 4%. La pandèmia, a més, ha posat de manifest que ni hi ha planificació, ni hi ha cap mena de respecte per als processos creatius: no es pot ordenar el tancament d’equipaments una setmana, reobrir-los deu dies més tard, tornar-los a tancar, obrir-los amb un 30% d’aforament, després amb un 50%, després tancar-los, després reobrir-los un altre cop. Una producció teatral s’ha de dissenyar amb mesos i mesos d’antelació: es fa un pressupost (on també es fa una estimació del número de representacions i d’espectadors), es planegen lectures, assajos, temps de muntatge, etcètera. Quina mena de planificació poden fer les companyies si no sabem si d’aquí deu dies es canviarà el criteri d’obertura i aforament d’equipaments? La incertesa transforma el teatre en un negoci ruïnós.

Així doncs, la cultura és un bé essencial, però tinc desenes d’amics i col·legues, professionals de primer ordre en el món de les arts escèniques, que s’estan menjant tots els estalvis perquè no poden treballar i no hi ha cap pla alternatiu. I això qui va aconseguir tenir estalvis!

La cultura és un bé essencial, però els dissabtes no puc anar a comprar un llibre: les llibreries estan tancades perquè així ho ha ordenat el mateix govern que ha decretat la cultura com a bé essencial.

La cultura és un bé essencial, però els darrers anys han hagut de tancar la paradeta desenes d’equipaments culturals (teatres, galeries d’art) i de llibreries, i no ens hem preguntat què estava passant.

La cultura és un bé essencial? Hem generat un ecosistema en el qual queda bé dir-ho, però no és veritat. Intentar guanyar-se la vida amb la cultura és un luxe que només es poden permetre aquelles persones que tenen una família al darrere, que han tingut una sort descomunal, o que desenvolupen altres professions més estables. La cosa, al capdavall, no ens ha de sorprendre. El respecte per a la cultura i per a l’adquisició de coneixements s’ensenya a casa, i també a les escoles. I, ara mateix, el descrèdit cap al saber és monumental, i comença per dalt de tot de la piràmide social. Pensem en els darrers escàndols de màsters ficticis, carreres regalades i currículums falsejats que han esquitxat la classe política espanyola. La manca de conseqüències d’aquests escàndols ens diu que, si tens poder, tot s’hi val.

Què ha passat, aquí? Ens han ensenyat a veure l’educació, especialment l’educació universitària, com una manera de treure’ns títols que ens han d’obrir portes en el mercat laboral. Ens interessa acumular graus i màsters, sigui com sigui. I, en conseqüència, ens hem deixat de preocupar per l’aprenentatge que hauria de ser inherent a tota formació acadèmica i intel·lectual. El que importa, ara, és tenir una ratlla més al currículum. La resta és secundari.

Mentrestant, la major part de les universitats d’aquest país estan enfonsades en un pou de precarietat, i el sou que cobra un professor associat no dóna ni per pagar la meitat d’un lloguer en algun barri perifèric de Barcelona. Així és com valorem les persones que han de donar una educació superior a les generacions més joves.

Sumem-hi, a aquesta precarietat, la famosa “crisi de les Humanitats”, una crisi perenne que, en part, parteix de la necessitat de guany material en què es basteixen les societats neoliberals: si el nostre esforç no dóna un benefici econòmic immediat, no ens serveix. El paper de les Humanitats hauria de ser el de fomentar un esperit crític entre la ciutadania. I això, evidentment, no només no acostuma a anar lligat a un rèdit econòmic immediat, sinó que a més li fa por a una certa classe política, que pensa que una massa crítica per força s’ha de qüestionar les injustícies sistèmiques d’aquest país, de les quals una part d’aquesta mateixa classe política es beneficia. És per això que les Humanitats no només no interessen, sinó que, massa sovint, fan por. I hi ha qui disfressa aquesta por i la transforma en desdeny, adduint que aquells qui volen fer de la cultura el seu ofici són una colla d’aprofitats que no més volen cobrar “la pagueta” en forma de subvencions. D’una banda—sigui per incompetència, sigui per mala fe—, aquests indesitjables obvien que les subvencions estan vinculades a la precarització del sector; de l’altra, el pseudo-argument de “la pagueta” desapareix quan pensem en altres sectors molt més subvencionats, des de la banca o l’automobilística fins a la Casa Reial. Hi ha sectors que ens volen fer veure les Humanitats com un problema. I aquest, precisament, és el problema.

Una altra mostra de la manca de respecte cap a la cultura són els plagis literaris. Una de les escriptores més conegudes del país (per cert, amb un perfil a les xarxes socials bel·ligerant amb les persones trans) treu un llibre que repassa la trajectòria de cent dones importants, la biografia de les quals ha estat adulterada per la història oficial. Doncs bé: no va caldre gaire esforç per esbrinar que bona part dels textos del llibre han estat plagiats d’articles divulgatius, pàgines web… i fins i tot de la Wikipedia! 

(A tot això, posats a plagiar, cal fer-ho de manera tan ridícula? De debò que hem arribat al punt de documentar-nos per a un “assaig literari” com si ens preparéssim per fer un treball per a alguna assignatura d’institut?) En fi, de moment, el resultat de tot plegat és que el llibre en qüestió ha venut 14.000 exemplars en pocs dies. Ni el llibre es retira de la circulació (ni que sigui per vergonya), ni els lectors el deixen de comprar quan l’estafa es fa pública. I l’autora, que compta amb una dilatada experiència com a plagiadora, pixant-se de riure: aquest és el “respecte” que es té pel saber. I no ens ve de nou: al capdavall, fins i tot el darrer Premi Nobel de Literatura espanyol, Camilo José Cela, va ser condemnat per plagi (recordeu La cruz de San Andrés?).

En una societat equilibrada, la cultura estimula la curiositat, promou una necessitat de conèixer, de saber-ne més. En una societat preocupada pel seu benestar intel·lectual, l’accés a la cultura ens ajuda a entendre altres veus i altres perspectives, promou debats (debat amb paraules, i no amb crits; debat a l’àgora, i no als platós dels programes del cor), busca arribar a enteses, a síntesis dins de la pluralitat.

Un país que vol que els seus habitants tinguin accés a una educació digna, i que dóna suport a la cultura com a bé essencial, és un país que no té por que la gent romangui desperta i es faci preguntes que són necessàries. Aquest, però, no és el nostre país. No l’és, tant si penses en Catalunya o en Espanya. Ara que s’acosten unes noves eleccions, només cal fer un cop d’ull als programes de cultura de tots els partits polítics, tant d’esquerres com de dretes, unionistes, indepes o equidistants: discursos generalistes, més o menys grandiloqüents, farcits de promeses buides com l’augment de la inversió dedicada a la cultura. Promeses que fa anys que circulen i que ningú no compleix. I mentrestant, tenim els sectors vinculats a la transmissió de coneixements i a la gestió del patrimoni cultural morint-se de gana (literalment). I mentrestant, tenim un pressupost de cultura que s’assembla més a una almoina que un pressupost. D’aquesta manera no anem enlloc.

Si, tal com el Govern va establir fa mesos, la cultura és un “bé essencial”, resulta imprescindible tractar-la com el que diuen que és. I això només s’aconsegueix amb més inversió i amb un pla intel·ligent que ens ajudi a promoure aquesta expressió que s’ha posat tan de moda: un canvi de paradigma. Així doncs, cal, de manera urgent, augmentar el pressupost de cultura i situar-lo al nivell de la resta de països del primer món. Cal, també, garantir un sou digne per al professorat d’escoles i universitats. Cal castigar els plagis de manera exemplar (perquè són agressions al coneixement i atacs a la societat), i fomentar una mirada crítica sobre les coses. Cal que la cultura sigui accessible a tots els estrats de la societat, i cal que accedir-hi sigui estimulant i estigui ben considerat. La cultura no ha de ser un luxe. Estimar la cultura és estimar-se a un mateix. Estimar una societat—estimar un país—és voler-lo educat i culte. I si no som capaç d’aconseguir-ho, si més no assumim que som un país de segona.