Estimar un ésser humà

Estimar un ésser humà és acceptar l’oportunitat de conèixer-lo veritablement i gaudir de l’aventura d’explorar i descobrir el que guarda més enllà de les seves màscares i les seves defenses, contemplar amb tendresa els seus més profunds sentiments, els seus temors, les seves mancances, les seves esperances i alegries, el seu dolor i els seus anhels; és comprendre que darrere de la seva màscara i la seva cuirassa, hi ha un cor sensible i solitari, famolenc d’una mà amiga, assedegat d’un somriure sincer en el qual pugui sentir-se a casa; és reconèixer -amb compassió respectuosa- que la desarmonia i el caos en els quals viu de vegades son el producte de la seva ignorància i de la seva inconsciència, i adonar-te que si genera dissorts és perquè encara no ha après a sembrar alegries, i de vegades se sent tan buit i mancat de sentit, que no pot confiar ni en sí mateix; és descobrir i honrar, per sobre de qualsevol aparença, la seva veritable identitat, i apreciar honestament la seva infinita grandesa com a expressió única i irrepetible de la Vida.

Estimar un ésser humà és brindar-li l’oportunitat de ser escoltat amb atenció profunda, interès i respecte; acceptar la seva experiència sense pretendre modificar-la sinó comprendre-la; oferir-li un espai en el qual pugui descobrir-se sense por de ser qualificat, en el qual senti la confiança d’obrir-se sense ser forçat a revelar allò que considera privat; és reconèixer i mostrar que té el dret inalienable de triar el seu propi camí, encara que aquest no coincideixi amb el teu; és permetre-li descobrir la seva veritat interior per sí mateix, a la seva manera, apreciar-lo sense condicions, sense jutjar-lo ni reprovar-lo, sense demanar-li que s’emmotlli als teus ideals, sense exigir-li que actuï d’acord amb les teves expectatives; és valorar-lo per ser qui és, no per com desitjaries que fos; és confiar en la seva capacitat d’aprendre dels seus errors i d’aixecar-se de les seves caigudes més fort i més madur, i comunicar-li la teva fe i confiança en el seu poder com a ésser humà.Estimar un ésser humà és atrevir-se a mostrar-te indefens, sense poses ni caretes, revelant la teva veritat nua, honesta i transparent; és descobrir davant l’altre els teus propis sentiments, les teves àrees vulnerables, permetre-li que conegui l’ésser que ets veritablement sense adoptar actituds prefabricades per a causar una impressió favorable; és exposar els teus desitjos i necessitats, sense esperar que es faci responsable de sadollar-les; és expressar les teves idees sense pretendre convèncer-lo que són correctes; és gaudir del privilegi de ser tu mateix enfront de l’altre, sense demanar-li cap reconeixement, i d’aquesta manera, anar-te trobant a tu mateix en facetes sempre noves i diferents; és ser veraç, i sense por ni vergonya, dir-li amb la mirada cristal·lina, “aquest sóc jo, en aquest moment de la meva vida, i això que soc amb gust i lliurement, amb tu ho comparteixo… si tu ho vols rebre”.

Estimar un ésser humà és gaudir de la fortuna de poder comprometre’t voluntàriament i respondre en forma activa a la seva necessitat de desenvolupament personal; és creure en ell quan dubti de sí mateix, contagiar-li la teva vitalitat i el teu entusiasme quan està a punt de donar-se per vençut, fer-li costat quan flaqueja, animar-lo quan dubta, agafar-lo de la mà amb fermesa quan se sent feble, confiar en ell quan alguna cosa l’atabala i acariciar-lo amb dolçor quan alguna cosa l’entristeix, sense deixar-te arrossegar per la seva dissort; és compartir en el present pel sol plaer d’estar junts, sense lligams ni obligacions imposades, per la decisió espontània de respondre-li lliurement.

Estimar un ésser humà és ser prou humil com per a rebre la seva tendresa i el seu afecte sense representar el paper d’aquell que no necessita res; és acceptar amb gust el que et brinda sense exigir-li que et doni el que no pot o no vol donar-te; és agrair-li a la Vida el prodigi de la seva existència i sentir en la seva presència una benedicció autèntica en el teu camí; és gaudir de l’experiència sabent que cada dia és una aventura incerta i el demà, una incògnita perenne; és viure cada instant com si fos l’últim que pots compartir amb l’altre, de manera que cada retrobament sigui tan intens i tan profund com si fos la primera vegada que l’agafes de la mà, fent que el quotidià sigui sempre una creació diferent i miraculosa.

Estimar un ésser humà és atrevir-te a expressar l’afecte espontàniament a través de la teva mirada, dels teus gestos i dels teus somriures; de la carícia ferma i delicada, de la teva abraçada vigorosa, dels teus petons, amb paraules franques i senzilles; és fer-li saber i sentir quant el valores per ser qui és, quant aprecies les seves riqueses interiors, fins i tot aquelles que ell mateix desconeix; és veure el seu potencial latent i col·laborar per a què floreixi la llavor que hi ha adormida al seu interior; és fer-li sentir que el seu desenvolupament personal t’importa honestament, que compta amb tu; és permetre-li descobrir les seves capacitats creatives i encoratjar la seva capacitat de donar tot el fruit que pot donar; és posar davant dels seus ulls el tresor que porta dins i cooperar de mutu acord per a fer d’aquesta vida una experiència més rica i més plena de sentit.

Estimar un ésser humà és també atrevir-te a establir els teus propis límits i mantenir-los fermament; és respectar-te a tu mateix i no permetre que l’altre transgredeixi allò que consideres els teus drets personals; és tenir tanta confiança en tu mateix i en l’altre, que sense por de que la relació en surti perjudicada, et sentis en llibertat d’expressar el teu enuig sense ofendre l’ésser estimat, i puguis manifestar el que et molesta i incomoda sense pretendre ferir-lo. És reconèixer i respectar les seves limitacions i veure’l amb estima sense idealitzar-lo; és compartir i gaudir dels acords i acceptar els desacords, i si arribés un dia en què evidentment els camins divergissin sense remei, estimar és ser capaç d’acomiadar-te’n en pau i en harmonia, de manera que tots dos es recordin mútuament amb gratitud pels tresors compartits.

Estimar un ésser humà és anar més enllà de la seva individualitat com a persona; és percebre’l i valorar-lo com una mostra de la humanitat sencera, com una expressió de la d’allò humà, com una manifestació palpable d’aquesta essència transcendent i intangible anomenada “ésser humà” de la qual formes part; és reconèixer, a través seu, el miracle indescriptible de la naturalesa humana, que és la teva pròpia naturalesa, amb tota la seva grandesa i les seves limitacions; apreciar tant les facetes lluminoses i radiants de la humanitat, com els seus costats foscos i ombrívols; estimar un ésser humà és, en realitat, estimar l’ésser humà íntegrament; és estimar l’autèntica naturalesa humana, tal com és, i per tant, estimar un ésser humà és estimar-se a un mateix i sentir-se orgullós de ser una nota en la simfonia d’aquest món.

Humberto Maturana

El petó de l’Hôtel de Ville, Robert Doisneau (1950)